7entre

El passat 30 de setembre, Tàndem Edicions ens va convidar a l’acte de presentació del llibre de Carme Miquel i Diego A cau d’orella (Cartes a Roser), en paraules de la presentació: "Un rigorós i amé repertori de reflexions que ajuden a comprendre el nostre país i el món que ens envolta". Hi estem d’acord, i no ens sorprén tractant-se de Carme. De fet, entre amics, companys del magisteri i lectors fidels (ella diu: "I de tant en tant escric cosetes") es va omplir la sala del Palau de Pineda (seu de la UIMP), on l’editora, Rosa Serrano; Gustau Muñoz, autor de la "idea", i Ramon Lapiedra, autor del pròleg, ens van fer la boca aigua durant la presentació. Apagueu la tele i llegiu el llibre. I si teniu filles o fills, com Roser, passeu-los-el. O viceversa.

(Del pròleg de A cau d’orella)

"Això fou que la filla preguntà a la mare: "El que hi ha ara, és el sistema polític que volíeu la gent de la teua generació? N’esteu satisfets?" Una pregunta per a deixar desarmat qualsevol, mare o no mare. Una pregunta pertinent per a qui la fa, una jove que no ha viscut el franquisme, que no ha viscut la resistència contra la dictadura i que tot just comença a viure com a protagonista social el món que li ha pertocat: el món del fracàs del socialisme real, del subdesenvolupament planetari, del medi ambient amenaçat i del xoc entre cultures i nacionalitats diferents..., i alhora un món farcit d’esperances de canvi cap a una societat millor. Una pregunta que, amb una resposta o una altra, la pot ajudar per referència a situar-se ara i ací, a orientar-se en la construcció d’un futur especialment problemàtic perquè és un futur especialment obert".

Ens sobren motius per dur-te a aquestes pàgines, però el teu llibre A CAU D’ORELLA (Cartes a Roser) en reuneix molts d’un sol cop perquè et fa testimoni dels darrers 30 anys. Contar el passat als fills, als alumnes, a les noves generacions, ¿és un exercici nostàlgic, no exempt de plaer, una excusa literària, o millor una obligació que tenim amb el futur?

Contar el passat sempre comporta una miqueta de nostàlgia, és cert, però és absolutament necessari reflexionar sobre aquest passat, revisar-lo, si volem explicar-nos el present. I sobretot si volem fer propostes de futur. D’altra banda, és una obligació que tenim tots plegats, la de transmetre a la generació que ens segueix les inquietuds que ens han mogut, els valors amb què hem viscut, la nostra visió del món. Sense dogmatismes però amb sinceritat. És el nostre legat, a partir del qual les futures generacions ja faran el que voldran, fins i tot refusar-lo. Però tindran un punt de partida, perquè allò pitjor de tot és el buit.

El llibre, les cartes a la teua filla Roser, està lliure de maniqueisme, no estalvia de dir les coses pel seu nom i tanmateix n’és un bon exemple d’obertura a d’altres des d’un pensament propi ben definit. ¿És difícil fer-ho així, no posar en primer pla, per exemple, les ferides pròpies, o és un tarannà que s’aprén i que es pot ensenyar?

Jo crec que expressar-se amb sinceritat no és difícil, i això vol dir reconéixer i manifestar els propis dubtes, les pròpies mancances, però també assumir modestament, però sense renuncies, allò que considerem positiu i refermar-nos en les pròpies conviccions, en tot allò en què creiem.

És un tòpic que la comunicació intergeneracional és difícil. ¿Ha de ser així, necessàriament, o més aviat és una justificació per no intentar de fer les coses d’una altra manera?

No sabria dir si és o no un tòpic. De fet, sempre és un poc difícil la comunicació entre generacions, perquè aquesta comunicació suposa compartir vivències, coneixements i expectatives diferents i situar-les en un espai comú. Per això, aqueix compartir, amb freqüència esdevé confrontació. Però jo crec que no s’ha de defugir aqueixa confrontació. De vegades, per evitar-la, podem caure en la tentació d’instal.lar el silenci. I això és pitjor. Entre joves i grans s’ha d’arribar a acords. Si cal, s’han de fer pactes. En definitiva, cal parlar, encara que, de vegades, ho fem a crits.

Despolitització, tecnificació, professionalització, eficàcia. Hi ha confusió entre els ensenyants, però també entre pares i mares. Quin espai han d’ocupar les conviccions cíviques i ètiques?

Jo diria que la meua generació ha viscut de manera especial allò que anomenem "desorientació". Després de lluitar per la desaparició de dogmes religiosos i polítics, després de refusar conceptes i actituds que consideràvem anacrònics, ens trobem que hem lluitat per plantejaments que no s’han assolit i que no hem trobat l’alternativa adequada a allò que refusàvem. Alhora els canvis socials i tecnològics s’han produït rapidíssims i als mestres i als pares i mares no ens dóna temps a assimilar-ho tot. Això fa que, de vegades, ens sentim "descol.locats" i el propi sistema de valors trontolla. I això es nota.
Jo crec que el que cal és resituar els fets, assumir que estem on estem, sense complexos, i que viure d’acord a les pròpies conviccions ètiques és sempre un valor positiu que dóna seguretat i fa avançar.

En el llibre afirmes, en relació a la violència, que tu creus en l’educació. I dius que malament estaries a la teua professió de mestra si no hi cregueres. Molts i moltes ensenyants hi creuen també, és clar. A què ens obliga, i no sols des d’un punt de vista laboral, creure en l’educació?

Creure en l’educació obliga a revisar dia a dia la nostra tasca d’educadors i educadores i a exigir a la societat -família, mitjans de comunicació, carrer, ciutat, política- que siga educadora. Cal exercitar al màxim el sentit crític i traspassar l’àmbit de l’escola per incidir en l’àmbit social. La influència positiva i negativa cada vegada ve més de fora de l’escola . Haurem de fer-nos a la idea que no hi ha més remei que actuar també en altres espais.

En un moment en què es qüestiona l’ensenyament públic, des del poder en primer lloc, ¿tu creus que contribuiria a la defensa del model d’escola pública assumir una certa autocrítica sobre el seu funcionament actual?

Sempre hem de fer autocrítica, però no afavorir cap sentiment d’autoculpabilitat. Les poderoses raons econòmiques, ja ho sabem, dissenyen la política, i per a aquestes l’escola pública, amb tot el que implica, no és important. Haurem de seguir denunciant i... anar fent. La defensa de l’escola pública és prioritària en el camí de la construcció d’una societat justa i solidària.

Ramon Lapiedra, al pròleg del llibre, afirma que Carme Miquel té raó quan ens fa sentir, de manera tan suggeridora, que van haver-hi tantes coses en el nostre passat col.lectiu que no van ser en va, i que, fins i tot, valgué la pena equivocar-se. ¿Açò ens fa més savis a tots, també als més joves? ¿És ingenu pensar que el futur serà millor, tal i com van les coses?

No es pot fer futurisme. L’experiència de la història recent ens mostra que en l’evolució de les societats hi ha molt d’imprevisible. En qualsevol cas, el futur està per fer, és un projecte. I participar en la construcció de projectes és engrescador i il.lusionant. I una altra cosa: amb la quantitat de coses boniques que estan fent moltíssims companys i companyes en les seues escoles, en els seus pobles i ciutats, amb tantíssimes actuacions de trellat que es plantegen, la cosa forçosament ha de funcionar. I això, en un moment o altre, s’hi veurà.

Qui és?

Recorde una ciutat de València de primeries dels 50, on encara es podia jugar al carrer. Recorde el camí de casa a l’escola per la ciutat antiga, carrer de Carnissers, carrer Quart, La Bolseria, de vegades el Mercat Central.
L’escola era una escola vella, en un pis vell. Sense pati, sense llum. Es deia Grupo Escolar Carolina Álvarez, estava per la plaça de San Nicolás i allà ma mare feia de mestra. El meu pare va ser mestre del Grupo Escolar Cervantes, així és que la meua germana primer i jo després vam seguir el mateix camí professional.
La vida a València es compaginava amb les vacances a Gata. Les vivències en aquell poble de la Marina eren plaents. Són aquelles que queden per sempre.
Amb una beca, faig el batxillerat elemental en les "Madres Escolapias", i tot seguit, Magisteri. Malgrat el desert cultural i cívic del moment, m’arriba un cert ambient de recuperació i inquietuds a través del meu germà, que estudiava a la Universitat. I també a través d’ell conec el Ferran Zurriaga. Amb Ferran al cap i amb Pilar Calatayud, Enric Alcorisa, Adela Costa, Vicent Moliner, Tere Picher, i altres companys i companyes, comença a funcionar la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. Som autodidactes, ens formem i aprenem allò que els estudis oficials ens havien negat. Constituïm el primer MRP de la postguerra.
Faig de mestra a Tavernes de la Valldigna, a Torrent -on conec el Jaume-, a València i a Alcàsser.
I de tant en tant escric cosetes.
Tinc la sort, sempre, de trobar-me pel camí gent interessant que m’aporta testimonis importants (un sentit record per a l’Anna Ros) i persones amb qui treballar. I és així que puc col.laborar en l’organització de les Escoles d’Estiu i participar en els moviments sindicals dels anys 70 i en activitats nacionalistes. I tinc la sort de començar a recórrer el país fent xarrades, sobre llengua, sobre educació, sobre... allò que es presenta.
I de tant en tant escric cosetes
Treballe uns mesos en la pre-autonòmica Conselleria d’Educació de Josep Lluís Barceló, i uns anys després, en la ja autonòmica Conselleria de Ciprià Ciscar. Però torne a l’escola. Sempre hi cal tornar.
I de tant en tant escric cosetes.
La CAPPEPV i la Federació Escola Valenciana són els moviments cívics que m’enganxen darrerament. Hi treballem amb optimisme i sentit positiu pels objectius que ens uneixen. Un autèntic goig!
I de tant en tant escric cosetes que dedique a les meues filles, Roser i Mireia, i a la gent de la seua generació.