escrit ahir
BREU COMPENDI DE LA HISTÒRIA DEL REGNE DE VALÈNCIA
Mossén Moscardó (1953)
La "història", més que els qui la fan, la "fan" els qui l’escriuen, i encara més si es tracta de textos per a escolars. Això ens ho ha demostrat el nostre Conseller d´Educació amb motiu de la darrera censura de llibres de text. Ara, sense amagar-se ni amb secretes trucades a les editorials, li toca el torn al MEC, i com a bons hereus ideològics del franquisme, saben ben bé de què va la cosa.
Però el cas és que, justament, és en el camp de la història -i de les humanitats en general- on menys ens hem deixat enganyar, també històricament, per cap imperialisme, ni que siga sota fórmules tan sibilines com aquesta: "Carácter unitario de la trayectoria histórica de España en sus diversidades lingüístico-culturales". Fins i tot des de els Països Catalans, ens hem pres la molèstia d´explicar d´una manera científica i rigorosa la seua història als castellans. Perquè qui trau del subdesenvolupament la Prehistòria de la Península Ibèrica, amb metodologia europea, és Bosch Gimpera, l’excels rector exiliat de l´Autònoma de Barcelona als anys 30 i després professor de la de Mèxic. Ni tan sols l´Espasa Calpe en els anys 40 en va poder prescindir d’ell per a la seua enciclopèdia. Qui posa a l’alçada del primer món la Història Social i Econòmica d´Espanya és l’equip de Jaume Vicens i Vives: els Reglà, Giralt, Tarradell, Fontana, Jutglar, Abadal... i els seus deixebles (Cucó, Garcia Martínez, Llobregat, Garcia Càrcel, Berenguer, Lacomba., Ardit...). El millor diccionari etimològic de la llengua castellana és obra d´un nacionalista català, el colós Joan Coromines. L’única Historia General de las Literaturas Hispánicas, és a dir, de totes les cultures d´Espanya, està feta i dirigida des de Barcelona per Guillem Díaz-Plaja i Jordi Rubió i Balaguer. En fi, la demografia històrica d´Espanya i Portugal "s´inventa" i publica a Barcelona per Jordi Nadal i Oller. La millor aproximació al Quijote els l´ha feta el catedràtic Martí de Riquer, un dels màxims experts mundials en literatura medieval. I els qui importem de la Sociolingüística a Europa també som nosaltres : Aracil, Vallverdú, Ninyoles... No entre a parlar d’altres humanitats perquè no tinc espai.
No cal dir que el criteri de plurinacionalitat de l’Estat espanyol que emana d´aquestes i d’altres obres del mateix calibre (la Historia de España, en 7 volums, de Ferran Soldevila) expliquen la constant evolució cap a postures històricament més honestes de la millor intel.lectualitat castellana. Dic castellana perquè la producció cultural vasca ha estat generalment molt respectuosa amb aquestes coses.
Pel que fa als valencians, la percepció d´aquesta plurinacionalitat històrica dels "intel.lectuals orgànics" de les sucursalíssimes, que no incultes, classes dirigents valencianes: els Martínez Aloy, Roc Chabás, Llorente, Gascón Pelegrí o Sevilla Andrés, ha estat assumida i proclamada, tant com els progressistes Boix, Mateu i Llopis (anys 3O), Fuster i les noves promocions post-fusterianes. El llibre que presentem n´és un bon exemple. Fet per un capellà conservador en ple franquisme, no amaga cap agressió a la nostra nació. El pròleg el fa l’alcalde de València, el magistrat Baltasar Rull, el qual no tenia cap problema en dir que "Una gran part de la nostra pàtria va ésser cristianitzada en català", ni en anomenar "nostra nacionalitat" País Valencià, nom que apareix constantment en el llibre, senyor Conseller d´Educació. Per acabar, si els feixistes valencians sabien història, ¿no en podem aprendre tots els ciutadans i ciutadanes, senyora Aguirre? .
Ferran Pastor i Belda