1
"ARA QUE TENIM 20 ANYS... "
"Fem les jornades perquè tenim 20 anys de feminisme al País Valencià. I perquè volem trobar-nos totes, les noves, les joves, les menys joves... i reflexionar al voltant del que hem fet, en què hem avançat, en quin moment ens trobem, com continuar... Volem unes jornades amb tota la diversitat que existeix en el feminisme, obertes a totes les que vulgueu participar, on els grups i les dones aporten les seues experiències i a la vegada que ens servisca a totes. Volem també passar-ho bé i gaudir juntes".
Això deia la carta de la convocatòria de les II Jornades Feministes, que s’han celebrat a València els passats 31 d’octubre i 1 i 2 de novembre. Des d’aleshores ençà, moltes dones han participat amb gran entusiasme per a fer-les possibles.
Hem recordat durant aquests mesos el gran impacte que va tindre a l’Estat Espanyol i ací, a les nostres terres, el moviment feminista dels anys 70. Eren situacions molt adverses i moltes de nosaltres participàvem en organitzacions mixtes, moltes vàrem ser conscients de les insatisfaccions i entrebancs que havíem de superar per a participar com a iguals i per a viure com éssers autònoms. Eren anys de lluita contra el franquisme i per les llibertats sindicals, polítiques i nacionals. Això, junt a la informació que ens arribava de l’avanç del feminisme a Europa i Estats Units, va fer possible la construcció d’organitzacions de dones, on el debat i la reflexió tenien un espai privilegiat.
A finals dels anys 70 es donen les grans mobilitzacions de dones pel dret a l’avortament. El dret a la nostra sexualitat, a relacionar-nos i estimar lliurement, la legalització dels anticonceptius, en contra de l’estigmatització de l’homosexualitat i el lesbianisme, van ser objecte de grans debats; la família i les relacions de subordinació que en ella patien les dones, junt a la doble jornada i el rebuig al treball domèstic com a tasca exclusiva de les dones, varen ser altres temes d’interés. Posàrem en qüestió la relació entre "el públic i el privat" ocupant espais que fins aquest moment pertanyien als homes, s’incorporàrem a professions i llocs de treball tradicionalment masculins, qüestionant els valors i les maneres de fer imperants.
La necessitat de debatre, de capgirar l’estat de les coses, de qüestionar la manera d’actuar i de pensar en la nostra societat va ser un senyal d’identitat del feminisme dels anys 70.
Els debats que es donaven en el moviment feminista eren fruit d’una gran diversitat d’idees i d’opinions, de diferents maneres de pensar i d’analitzar l’opressió de les dones.
La diversitat existia perquè unes pensaven que l’opressió era fruit del capitalisme, d’altres culpabilitzaven únicament els homes de la nostra situació, d’altres, que la desigualtat i la jerarquia entre els sexes s’interrelacionaven amb altres desigualtats i opressions: l’edat, la classe social, la cultura, ètnia, religió...
Durant aquests anys, moltes coses han canviat, la consciència feminista s’ha estés com una taca d’oli a grans sectors de la població, els governs han assumit gran part de les reivindicacions del moviment feminista, encara què amb insuficiències, com és el cas de la despenalització parcial de l’avortament. S’han donat reformes legals en el món laboral, desaparició de lleis proteccionistes que constituïen una greu discriminació cap a les dones; han desaparegut de la legislació temes com la perillositat social, que suposava persecució a l’homosexualitat i la prostitució; el tema de la violació ha deixat de ser una afrenta al pare o marit, per a passar a ser un atac contra la llibertat sexual de les dones; les lleis afavoreixen que tant els homes com les dones puguen atendre als seus fills i filles; l’abolició de la discriminació entre criatures per raó de l’estat civil de la mare o del pare... Hem de dir que els canvis que s’han donat no han estat cap regal; és la lluita de les dones la que ha fet possible aquestes reformes.
Però els canvis no es van donar solament en el terreny de la legalitat. En el terreny social, el feminisme tenia com a objectiu el canvi de mentalitats, de valors imperants en la nostra societat.
Ara, ens trobem que les dones han ocupat l’esfera pública i a la vegada continuen realitzant la major part de les tasques domèstiques. La cura dels infants, de les persones majors... Algunes dones ocupen llocs de responsabilitat en el món de la cultura, de la política, del treball, i malgrat això, la seua representació no es correspon amb el nombre de les que treballen en aquests camps.
Alguns homes han canviat les seues actituds personals, gràcies a la pressió del feminisme, però molt pocs s’han incorporat a l’àmbit privat, corresponsabilitzant-se de les tasques domèstiques i de la cura dels fills i filles, pares, mares...
Els poders públics no han estat desenvolupant una tasca afavoridora de la corresponsabilització, les mesures del Partit Popular entorn el "salari" per a les dones que atenen persones majors o discapacitades, el retall en prestacions socials, fa que siguen les dones les que continuen quasi exclusivament fent-se càrrec d’aquesta parcel.la familiar, culpabilitzant a les que decideixen no fer-ho.
Els avanços aconseguits en el terreny de la sexualitat, de la família, de les relacions, sembla trontollar. La llei de família que proposa el Govern valencià ens torna a una situació anterior, defineix un únic model de família, tornem al salari familiar, donant-li a aquesta la responsabilitat de resoldre tots els conflictes socials. Existeixen d’altres formes d’estimar-nos i de relacionar-nos les persones, però es veu que no tenen carta de normalitat; és el cas de les parelles de fet.
El model de vida que es proposa des de les institucions polítiques no ens agrada, el control sobre la sexualitat dels joves i de les joves, la uniformització cultural, l’individualisme... tampoc.
Nous temes apareixen i requereixen de la nostra solidaritat: les dones víctimes de la guerra, les dones immigrants, les transexuals; i altres causes resten sense resoldre, com la consecució d’una llei d’avortament, el repartiment de les tasques de la cura dels altres, la defensa dels drets adquirits, l’exigència de polítiques de discriminació positiva.
Durant dues dècades hem aconseguit mantindre una xarxa d’organitzacions de dones al País Valencià que ha sigut capaç de preparar i celebrar les II Jornades. Hem aprés a fugir de l’abstracció a l’hora d’analitzar les diferents situacions, i considerem que cal conèixer la vida de les dones i la consciència que elles tenen de la seua situació. Considerem que això és necessari si volem construir un moviment feminista on dones molt diverses es puguen sentir identificades. Hem d’aconseguir ara que noves dones, joves, s’incorporen al moviment i ens aporten les seues vivències, experiències i desitjos.
En aquestes jornades totes hem pres força per a continuar lluitant per la utopia: una societat sense discriminacions.
Mati Senís
